Art modern

L´ARTISTA MODERN

A mitjan segle XIX, coincidint amb la formació de la societat burgesa, apareix l’artista modern. A diferència de l’artista de l’antic règim, lligat als cicles oficials de l’Església o l’aristocràcia, el nou artista es mou en el mercat anònim i la ciutat cosmopolita. Davant la conversió de l’art en mercaderia, inventa una nova religió, l’art per l’art, de la qual ell és el sacerdot. En una societat governada pel decòrum burgès i sacsejada per la lluita de classes, l’artista es presenta com a especialista de la llibertat, i adopta la forma del dandy, el bohemi, el revolucionari o l’avantguardista. L’artista modern s’enfronta amb les convencions burgeses i amb la burgesia com a classe, tot i que l’enemic burgès també és el seu client, i l’art, per més revolucionari que sembli, esdevé un dels aspectes més àlgids del mercat del luxe.

El Modernisme

Escenari del poder burgès i la lluita de classes, la ciutat de finals del XIX i principis del XX és el lloc per excel·lència de l’art modern. Tots els efectes de la industrialització hi tenen lloc: la tecnificació, els mercats del luxe i els nous mercats de masses, el consum, la moda i l’espectacle, l’exaltació de la imatge i la violència iconoclasta, la construcció i la destrucció, la llibertat i la repressió. L’artista modern recorre des dels salons de la burgesia, el seu client, fins a la taverna, el prostíbul, el music-hall o el carrer, on identifica la seva llibertat bohèmia amb la dels marginals i rodamons.

Les arts tradicionals s’integren amb les artesanies i els nous media –fotografia, cartellisme, cinema–, per crear els estils del 1900. El modernisme, que abraça l’art i tots els camps de la cultura, la vida social i la política, és l’equivalent barceloní de moviments com l’art nouveau, la Sezession, el Jugendstil o el Liberty, que impliquen novetat, ruptura i joventut.

El Noucentisme

Ja des dels primers anys del segle XX, diversos sectors culturals i artístics reaccionen a tot Europa contra els estils de la fi de segle –art nouveau, modernisme, etc.– acusant-los de decorativistes, irracionalistes i mancats de forma i estructura. D’una banda, hi ha un retorn al classicisme; de l’altra, sorgeixen diferents avantguardes que plantegen críticament la funció de l’art i el paper de l’artista en una societat urbana i industrialitzada, en què les guerres i revolucions que tenen lloc a Europa, qüestionen la utopia del progrés burgès.

Després de la Primera Guerra Mundial i sota el lema «retorn a l’ordre», es produeix una nova reacció contra les avantguardes. Contra l’experimentalisme radical en tècniques i materials que s’havia donat els anys anteriors –collage, assemblage, etc.–, i contra les tendències més abstractes, es reivindica un retorn a l’ofici tradicional i un nou realisme, objecte d’interpretacions molt diverses.

Art i Guerra Civil

El cop del general Franco contra el govern de la República Espanyola, el 18 de juliol del 1936, significa l’inici d’una guerra civil que acaba el 1939 amb la victòria feixista i la desfeta, persecució i exili de les forces republicanes.

Conscients de la necessitat de donar a conèixer al món el drama del poble espanyol i coordinar la difusió de la imatge de la lluita antifeixista, la República posa en marxa sistemes de propaganda que aconseguiran els millors resultats amb l’activitat del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit per Jaume Miravitlles, i el posterior Ministeri de Propaganda del Govern republicà. Les arts tradicionals –pintura, escultura, gravat– i els nous media –publicacions il·lustrades, cartellisme, fotografia, fotomuntatge, cinema, etc.– s’uneixen en una mobilització que acompleix moltes de les aspiracions de l’art modern i l’avantguarda, sobretot les que conceben l’artista com un productor i un conductor de masses.