Frederic II, rei de Prússia (1740-1786)
Fill de Frederic Guillem I i de Sofia Dorotea de Hannover. Contra l’educació devota i militarista imposada pel seu pare, Frederic II es rebel·là, sia intentant de fugir a Prússia (el 1730, amb el seu amant Hans Hermann von Katte, que fou executat davant d’ell a Küstrin, on Frederic fou empresonat), sia obtenint del seu preceptor Duhan de Jandun (un hugonot d’origen francès) els elements teòrics necessaris per a convertir-se en un il·lustrat de cultura francesa.
Es casà, per imposició del seu pare, amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Bevern el 1733. Per la seva voluntat, Prússia fou protagonista essencial de la guerra de Succesió d´Àustria (1740-48) i de la guerra dels Set Anys (1756-63), les quals, bé que li atorgaren la possessió de Silèsia, estigueren a punt de dislocar el país i causaren centenars de milers de morts. El 1772, d’acord amb Caterina II de Rússia, organitzà la primera espoliació de Polònia —amb la qual cosa annexà la Prússia polonesa— i més tard s’enfrontà a Àustria durant la guerra de Successió de Baviera (1785). Prússia s’havia convertit en una primera potència territorial, en part mitjançant la militarització del país: un exèrcit de 195 000 soldats, amb unes concepcions tàctiques renovadores i uns recursos monetaris elevadíssims.
Hom ha dit de Frederic II que era un rei filòsof, el paradigma del dèspota il·lustrat; però la il·lustració fou posada al servei del despotisme i el despotisme al servei d’una revigorització de les classes feudals mitjançant el mercantilisme. Frederic es convertí en el comandant en cap d’una burocràcia renovada, però dugué alhora a terme una pregona reforma infraestructural tècnica (tot mantenint intactes o reforçant les estructures socioeconòmiques feudals): reformes de repoblació, de colonització agrària, d’enderrocament de barreres duaneres, de transformacions fiscals i hisendístiques, de creació d’una xarxa de canals navegables, d’implantació de nous mètodes agronòmics i de nous conreus, de creació d’una banca estatal, d’implantació del proteccionisme per als productes industrials bàsics, etc.
La seva ideologia política, areligiosa, pretengué de deslligar l’absolutisme de tota relació amb la voluntat divina i creà el concepte d’estat benefactor, presidit pel rei com a cap de l’estat. D’altra banda, el rei prussià es proposà de convertir Berlín en un centre intel·lectual i artístic comparable a París-Versalles mitjançant institucions com l’Acadèmia, i acollí pensadors fugits de França, músics, pintors, arquitectes, etc. Tot això per motivacions de política internacional —la seva oposició als Borbó—, per tal de crear un teló de llibertat de pensament que tapés el real despotisme i per l’interès personal de Frederic en el món de la cultura. El rei era músic, arquitecte i, sobretot, escriptor polític (Antimachiavel, 1739; Testaments politiques, 1752 i 1768; Essai sur les formes de gouvernement, 1777).
Visqué separat de la seva muller i morí sense fills; el succeí el seu nebot Frederic Guillem II. Les afeccions musicals del monarca —excel·lent flautista, com a deixeble de J.J.Quantz— el portaren a crear una capella musical, que dirigí C.H.Graun. Es voltà de músics; J.S.Bach actuà a Berlín per a ell, i C.Ph. Bach fou clavecinista a la seva cort. El 1742 fundà l’Òpera de Berlín. Deixà una simfonia, quatre concerts per a flauta i orquestra i música de cambra.
Tal faràs, tal trobaràs 