Walt Whitman (1919-1892)

Walt Whitman, an American poet

O Captain! My Captain! our fearful trip is done;
The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:

But O heart! heart! heart!

O the bleeding drops of red,

Where on the deck my Captain lies,

Fallen cold and dead.

O Captain! My Captain! rise up and hear the bells;
Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;
For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;

Here captain! dear father!

This arm beneath your head;

It is some dream that on the deck,

You’ve fallen cold and dead.

My Captain does not answer, his lips are pale and still;
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;
The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;
From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;

Exult, O shores, and ring, O bells!

But I, with mournful tread,

Walk the deck my captain lies,

Fallen cold and dead.

‘Oh capità, el meu capità!’ és el poema que Walt Whitman va escriure en homenatge al president dels Estats Units Abraham Lincoln després del seu assassinat el 1865. Es va publicar aquell any com a apèndix de ‘Fulles d’herba’, la seva obra mestra a la qual va dedicar quatre dècades.

A ‘El club dels poetes morts’, el professor de literatura que interpreta Robin Williams recita als alumnes l’inici del poema i, el primer dia de curs, els anima a tractar-lo de capità. L’últim dia, quan és acomiadat, tindrà lloc l’escena més memorable del film, quan tots els nois es posen sobre el pupitre i li diuen ‘Oh, capità, el meu capità!’

Traducció al català

Oh capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge,
El navili ha salvat tots els esculls,
Hem guanyat el cobejat premi,
Ja arribem a port, ja sento les campanes,
ja el poble acudeix gojós,
Els ulls segueixen la ferma quilla del navili resolt i audaç,
Mes oh cor, cor, cor!
Oh roges gotes sagnants!
Mireu, el meu capità en la coberta
Jau mort i fred.

Oh capità, el meu capità!
Alça’t i escolta les campanes,
Alça’t, per a tu flameja la bandera,
per a tu sona el clarí,
Per a tu els ramells i garlandes guarnides,
per tu la multitud s’amuntega a la platja,
Et crida la gent del poble,
Et tornen els seus rostres anhelosos,
Oh capità, pare volgut!
Que el teu cap descansi en el meu braç!
Això és només un somni: en la coberta
Jeus mort i fred.

El meu capità no respon,
els seus llavis estan pàl·lids i immòbils,
Mon pare no sent el meu braç, no té pols, ni voluntat,
El navili ha ancorat sa i estalvi;
El nostre viatge, acabat i conclòs,
De l’horrible viatge el navili victoriós arriba amb el seu trofeu,
Exulteu, oh platges, i soneu, oh campanes!
Mes jo amb passos fúnebres,
Recorreré la coberta on el meu capità
Jeu mort i fred.

La saviesa de Walt Whitman

La veu de Whitman és exaltada, aspra i riallera. Canta a la terra, a la vida, a l’espera i ho fa de manera nítida i a través de preguntes, defensant els dubtes de l’home i la dona demòcrates. S’abraça a la llibertat, ressegueix les carenes de la muntanya i abraça la terra forta, brutal, salvatge i demolidora. S’autodenomina poeta del Cos i poeta de l’Ànima: “Els plaers del cel són dins meu i els dolors de l’infern són dins meu,/ Els primers me’ls implanto per fer créixer el meu jo, els segons els/ tradueixo a una nova llengua”. La llengua poètica.