Jacint Verdaguer (1845-1902)

Lo comte Arnau – Roger Mas

Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
L’un era blanc com la gebre,
l’altre fosc com lo pecat.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar
la comtessa ja li’n deia:
-Per què no enselles lo blanc?
-Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans-
La comtessa ja hi tornava:
-Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable,
Déu nos lo tinga allunya.-
Ell no li torna resposta
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
-Adéu, la comtessa aimada.
-Déu te guie i l’Àngel sant.-
L’Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l’església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines per perdre
i pobres per escanyar.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gombernesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
Los llops d’aquelles muntanyes
lo segueixen udolant
algun d’ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n’esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udoladissa
lo comte s’és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

A la nit que és fosca, fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps,
volar d’una cresta a l’altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitja nit fa un esclat;
d’un llampec entre les ales
s’obirà lo comte Arnau,
rodolant de l’alta cima
de Sant Ou dins lo Forat,
d’on surt entre rius de flama
lo renill del seu cavall.
La comtessa l’esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant
a la tercera que passa
l’en veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall que era el diable
Déu nos lo tinga allunyat.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Mossèn Cinto Verdaguer

El creador del català modern

Jacint Verdaguer va ser l’escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d’obres cultes d’una gran ambició (L’Atlàntida, Canigó), se serví de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme del seu temps. Va tornar a la llengua catalana el prestigi perdut d’un idioma de cultura, i, tot i els seus desequilibris, va dur a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Ha estat utilitzat des de postures ideològiques oposades, i invocat sobretot com a símbol de catalanitat. La seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal que literària, en perjudici d’una valoració estrictament artística. Si la seva figura és, encara avui, objecte de debat, la seva obra ha adquirit la consideració de clàssica.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en CULTURA y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s