Millet_The Gleaners_1857
Jean-François Millet was a French painter whose style tightroped the line between naturalism and realism. He was also one of the founders of the Barbizon school in rural France. The Barbizon painters were part of a movement towards realism in art in reaction to the more formalized romantic movement of the time. During the Revolutions of 1848 artists gathered at Barbizon to follow the ideas of John Constable, making nature the subject of their paintings. Millet extended the idea from landscape to figures — peasant figures, scenes of peasant life, and work in the fields. In The Gleaners, Millet portrays three peasant women working at the harvest. On the surface there appears to be no drama and no story told, merely three peasant women in a field. This is distinctly different than the standard, where servants were depicted in paintings as subservient to a noble or king. Here, light illuminates the women’s shoulders as they carry out their work. Behind them, the field that stretches into the distance is bathed in golden light, under a wide, magnificent sky. The forms of the three figures themselves, nearly silhouetted against the lighter field, show balance and harmony.
https://www.youtube.com/watch?v=PBb5JNuaojk
The Angelus
A man and a woman are reciting the Angelus, a prayer which commemorates the annunciation made to Mary by the angel Gabriel. They have stopped digging potatoes and all the tools used for this task – the potato fork, the basket, the sacks and the wheelbarrow – are strewn around them. The Angelus was reproduced frequently in the nineteenth and twentieth centuries. Salvador Dalí was fascinated by this work, and wrote an analysis of it, The Tragic Myth of The Angelus of Millet. Dalí thought that there was something hidden in the canvas due to the presence of a feeling of anguish. Confirming Dalí’s own interpretation of the picture, an X-ray examination of Millet’s canvas has revealed a geometrical shape between the two figures, the coffin of their dead child.
Millet_The Angelus_1859
Dalí_ The Angelus_1935
Millet & Van Gogh
In May 1889, increasingly aware of his mental instability, van Gogh checked into a hospital at St.-Rémy-de-Provence, where, over the course of the next year, he painted some 150 canvases. Some of the work from this time is characterized by swirls, including The Starry Night, his best-known painting. At Saint-Rémy, he also painted copies of works by such artists as Delacroix, Rembrandt, and Millet, using black-and-white photographs and prints. In fall and winter 1889–90, he executed twenty-one copies after Millet; he described his copies as «interpretations» or «translations,» comparing his role as an artist to that of a musician playing music written by another composer.
Millet_La Meridienne_1866
Van Gogh_Noon:Rest From Work_1890
Tal faràs, tal trobaràs 
Em conta la meua dona, que es dedica a la Hª de l’Art una anècdota sobre els dos primers quadre que has penjat i Dalí. En un poc procaç, així que se’n vagen els menor… Doncs bé, quan Dalí veia les llauradores o pageses aixó ajupides amb el culet en posició— li entraven ganes d'»atacar» per darrere. Fins i tot, hi ha qui assegura que Dali es masturbava mirant aquests quadres. Com és sabut, la sexualitat de Dalí no era normal. A gala ni la tocava. Era un onanista feroç. Un quadre famós seu es diu «El gran masturbador.»
Molt bonics els quadre i una oportunitat per practicar el meu oxidat English. Vaig a copiar-me i prepararé una entrada en el meu bloc a partir de quadres o pintures mural amb senyera per demostrar que el blau estava en la mar però no en la tela.
Regí
Gràcies pel teu comentari. Molt divertit tot això de la sexualitat de Dalí. Crec que la part que més li agradava del cos de les dones era el cul. I el de Gala era de primera divisió. Espere amb molta il.lusió i interès la teua propera entrada sobre la nostra senyera. Una abraçada.
Gràcies, ja estic buscant informació. Resulta curiós que els defensors de la franja blava suposadament valenciana, no sàpiguen que en «província» de Castelló hi ha qui defensa la franja verda castellonenca, un invent com és evident que no té base històrica. Sobre el tema hi ha dos llibres fonamentals: «El blau en la Senyera» de Joan Fuster i «Hª de la Senyera al País Valencià» de Pere Mª Orts. També és molt recamanable visitar el Palau de la Generalitat i vore quines banderes hi apareixen de tots els segles pintades en quadres o mural, és diu, «l’oriflama», groc i roig.
Salut
Aragó va ficar el seu escut dins de les quatres barres. Però això mateix no era suficient per al País Valencià i Les Illes, calia diferenciar-les més encara de la Catalana. Per a mi aquesta és la principal raó de les franges. Igual que tampoc podien acceptar la unitat de la llengua, ni el nom de País Valencià. I per mateix motiu també tancaren els repetidors de TV3 i Catalunya Ràdio.
Totalment d’acord amb tu. Amb les banderes ha passat el mateix que amb la llengua: «Divide y vencerás». L’esquerra va aprovar l’anomenada «Senyera del Consell», que eren les quatre barres amb l’escut de Pere el Cerimoniós al centre molt semblant al cas aragonés. Va ser la bandera oficial, però els blavers la cremaven una i una altra vegada. Finalment van quedar-se amb la l’actual de la franja blava. És curiós perquè en la «província» de Castelló la franja la tenen verda. No té re a veure amb l’heràldica. Trobem les quatre barres al Rosselló, al Languedoc, a Alguer, Sicília… en definitiva, a diversos llocs d’Occitània i Itàlia i allí no passa res. La bandera ha estat en el passat la representació de les armes del rei o senyor. És la insignia de la seua casa i és una, solament una. En origen les banderes no representaven territoris sinó cases reials o nobiliàries. Per això, en tots els dominis de la Corona d’Aragó la bandera era la de les quatre barres. La quatribarrada és l’única bandera dels territoris de la Corona que s’esten per tres Estats: Espanya, França i Itàlia.
Multiplicar banderes és com multiplicar llengües: una manera de separar per destruir. Impedir-nos veure la TV3 – com fan a Navarra, que no els deixen veure Euskal Televista – és fins i tot il.legal d’acord amb la normativa europea sobre llengües minoritàries o en perill d’extinció. La televisió valenciana és una exigència de l’Estatut. El cas valencià és vergonyós. Som l’única comunitat sense tele i això que tenim llengua pròpia. Sense televisió en valencià anem malament en aquesta època on els mass mèdia són tan importants. Volen fer-nos desaparéixer. Si desapareix el valencià, ja no serem valencians sinó «levantinos del Cid».
Salut
Regí
Tens tota la raó. No puc estar més d’acord amb el teu comentari. Salut.