3rd President of the United States
In Office: March 4, 1801 – March 4, 1809
Thomas Jefferson was chosen in 1776 to draft the Declaration of Independence, which has been regarded ever since as a charter of American and universal liberties. The document proclaims that all men are equal in rights, regardless of birth, wealth, or status, and that the government is the servant, not the master, of the people.
In 1790 he accepted the post of secretary of state under George Washington. His tenure was marked by his opposition to the pro-British policies of Alexander Hamilton. In 1796, as the presidential candidate of the Democratic Republicans, he became vice-president after losing to John Adams by three electoral votes.
Four years later, he defeated Adams and became president. Perhaps the most notable achievements of his first term were the purchase of the Louisiana Territory in 1803 and his support of the Lewis and Clark expedition. His second term, a time when he encountered more difficulties on both the domestic and foreign fronts, is most remembered for his efforts to maintain neutrality in the midst of the conflict between Britain and France; his efforts did not avert war with Britain in 1812.
Jefferson was succeeded as president in 1809 by his friend James Madison. He died on July 4, 1826, just hours before John Adams, on the fiftieth anniversary of the adoption of the Declaration of Independence. He was eighty-three years old,
Mount Rushmore
Tal faràs, tal trobaràs 
Els americans pressumeixen molt de la seua constitució i la seua democràcia. És conegut que no tenien dret al vot ni els negres ni les dones. El que no ho és tant és que no tenien sufragi universal, sinó censitaria, és a dir, solament podien votar aquell que tenien una renda determinada, o siga, una minoria. Al que realment era una oligarquia li deien «democràcia». Era un paperrt a mida dels burgesos rics i prou. No existia el dret a la vaga, ni el de sindicació, ni manifestació entre altres. Tot pura propaganda.
Tens raó. Però, cal tenir en compte també que la Constitució dels Estats Units fou aprovada abans de la Revolució Francesa, l’esdeveniment que va començar a canviar-ho tot. Les dones pràcticament no han pogut votar enlloc fins al segle XX. I el sufragi censatari tampoc era exclusiu dels Estats Units. La qüestió de l’esclavitud ja és una altra història. Crec que l’allargaren tot el temps que van poder.
Tens raó, el sufragi censitari no era privatiu dels EEUU sinó de tot el liberalisme, Europa inclosa. Els capitalites volen fer creure que la santíssima trinidad capitalisme-liberalisme- democràcia és un ens indissoluble, però és fals. Els que lluitaren pels sufragi universal van ser els «demòcrates», no els liberals. Pinochet és un exemple que demostra que capitalisme i liberalisme van molt bé amb la dictadura. El mateix passa avui en dia en països suposadament comunistes com ara Xina o Vietnam, que segueixen el matex model que Pinochet que va nàixer en L’Escola de Chicago i seguit per Pinochet primer i per Reagan i Tatcher després. Actualment és la pesta que estem patint a Europa.
Salut
Regí
Efectivament, només cal veure el documental «La doctrina del shock» per a entendre tot el mal que han causat els Chicago Boys. Una abraçada.