Nicolau I de Rússia (1796-1855)

Tsar Nicholas I (1825-1855)

Nicholas I was Emperor and Autocrat of all the Russias from 1825 until 1855. A noted reactionary, his motto was «Orthodoxy, Autocracy and Nationality«. During his reign the Russian Empire reached its peak size of over 7.7 million square miles. Known as the «Gendarme of Europe» he put his forces at the disposal of the Austrian Empire in putting down the Hungarian rebellion and was an enemy of revolutionary activity wherever he found it. His father was Tsar Paul I and he succeeded his elder brother Tsar Alexander I. He died during the ultimately doomed Crimea War.

El Tsar Nicolau I

La pressió de Rússia sobre Turquia venia de temps enrere. Cada generació va tenir la seva pròpia guerra russoturca. En la darrera guerra contra els otomans, 1828-1829, el tsar Nicolau I va protegir la independència que acabava de conquerir Grècia, i es va annexionar la riba esquerra de la boca del Danubi.

El 1853, Nicolau va formular noves exigències a l’Imperi Otomà —encara gran, però ja decadent—, i va penetrar amb forces militars als dos principats danubians, Valàquia i Moldàvia (que després es coneixerien com Romania). Aquesta vegada, la disputa implicava, aparentment, la protecció dels cristians dins l’Imperi Otomà, inclosos els cristians estrangers a Jerusalem i a Palestina. Sobre aquests cristians, els francesos també reivindicaven una certa jurisdicció protectora. Els francesos havien estat, durant segles, el principal poble occidental al Pròxim Orient: havien proporcionat, sovint, diners i consellers al soldà, mantenien un volum de comerç enorme, finançaven missions cristianes, i parlaven constantment de la construcció d’un Canal de Suez. Napoleó III tenia bones raons per tal de sentir-se agreujat pel tsar Nicolau, el qual el considerava com un aventurer revolucionari. Napoleó III va estimular el govern turc que es resistís a les exigències russes de protegir els cristians dins de Turquia.

La guerra entre Rússia i Turquia va esclatar a finals de 1853. El 1854, França es va arrenglerar amb els turcs, a l’igual que la Gran Bretanya, la política tradicional de la qual consistia a donar suport a Turquia i al Pròxim Orient contra la penetració russa. Les dues potències occidentals no van trigar a veure que se’ls afegia un aliat, que no tenia cap interès visible en la qüestió: el petit regne muntanyós de Piemont-Sardenya, que entrava a la guerra, principalment, per tal de plantejar el problema italià a la conferència de pau.

La flota britànica va blocar amb èxit a Rússia a les seves sortides al Bàltic i a la Mar Negra. Els exèrcits francès i britànic van envair la mateixa Rússia, i van desembarcar a la península de Crimea, a la qual es va reduir tota la lluita important. L’Imperi Austríac tenia les seves raons per no voler que Rússia conquerís els Balcans i Constantinoble, ni que la Gran Bretanya i França dominessin la situació per elles mateixes; així, doncs, Àustria, encara que no s’havia recuperat dels trastorns de 1848-49, va mobilitzar, amb grans esforços, els seus exèrcits, i va ocupar Valàquia i Moldàvia, que van ser evacuades pels russos davant aquella amenaça d’atac per part d’un nou enemic. El tsar Nicolau va morir el 1855, el disgust que li causà la derrota contribuí a la seva mort i el seu successor, Alexandre II, va demanar la pau.

Guerra de Crimea