Ramon Berenguer III el Gran va començar a regnar el 1097, tenia només quinze anys però ja feia un temps que ajudava el seu oncle Ramon Berenguer II el Fratricida en les tasques de govern. El seu regnat marca un canvi en la política comtal: Ramon Berenguer III introdueix la teoria de l’Estat dinàstic per a explicar l’organització del poder en els diferents regnes peninsulars i cerca l’establiment d’un pacte durador entre aquests. D’aquesta manera, mitjançant els enllaços matrimonials, cada dinastia quedaria lligada a les altres. I aquesta política aviat tindria resultats importants que canviarien el mapa geopolític de la Península Ibèrica.
Però abans va dedicar els primers anys del regnat a posar ordre als comtats: els pactes, les donacions i els diferents acords signats pel Fratricida van ser anul•lats. El seu objectiu, ja encaminat a l’edificació de l’Estat dinàstic, era augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. En aquest sentit, reclamarà Carcassona i el Rasés, arrabassats la casa dels Besiers després de la mort del seu pare. El plet va allargar-se durant uns anys, amb accions militars pel mig, però finalment es va arribar a un compromís (1112): Ramon Berenguer III seria el titular de Carcassona, però Bernat Ató de Besiers regiria en el territori en nom seu. En el cas del Rasés, però, el conflicte tenia difícil situació ja que s’havia lliurat al rei Alfons d’Aragó. Va ser la política de l’Estat dinàstic la que el retornaria al casal de Barcelona dues generacions després.
El 1098, com a conseqüència dels acords presos pel seu oncle, Ramon Berenguer III va casar-se amb Maria Rodríguez de Vivar, la filla del Cid, i d’aquest matrimoni va néixer Ximena. Ella seria el primer peó en la construcció de l’Estat dinàstic. Així, el 1107, quan encara era una nena, Ximena va ser casada amb Bernat III, el comte de Besalú, un senyor de cinquanta anys. L’objectiu era evident: la incorporació de Besalú al casal de Barcelona. I aquest matrimoni aviat donaria el seu fruit pel comte de Barcelona ja que Bernat moria el 1111. El casal de Barcelona incorporava Besalú, el Vallespir, el Fenollet i Perapertusa.
Maria va morir el 1105 i aleshores el comte va casar-se amb Almodis, dama que segurament era filla del comte de Mortain. La seva relació, però, va durar pocs mesos. El 1110, Ramon Berenguer tornava a enviudar.
Aleshores va presentar-se la gran ocasió en el projecte de construcció de l’Estat dinàstic: a Provença havia mort el comte-consort, deixant vídua i filles. Ramon Berenguer III va moure una nova peça en la seva política d’enllaços matrimonials i va oferir-se per prendre matrimoni amb Dolça de Provença, la filla gran del matrimoni. D’aquesta manera, el 1112, el comte de Barcelona es casava amb Dolça, a qui la seva mare Gerberga havia donat tots els seus dominis dos dies abans. El dia del casament, Gerberga estenia la donació al seu nou gendre i un any més tard la seva muller realitzava una cessió total de drets vers Ramon Berenguer: Provença, Gavaldà, Millau i Carlat passaven al casal de Barcelona.
En conseqüència, Ramon Berenguer III va passar a anomenar-se comte de Barcelona i de Provença i el casal de Barcelona, entre dominis directes i relacions de vassallatge va passar a estendre’s per una bona part de l’Occitània. A més, aquesta nova situació va donar a Catalunya un lloc destacat en la política europea i va contribuir en una gran part al seu avenç cultural. La terra dels trobadors s’incorporava a Catalunya, i amb ella la seva herència cultural.
El 1113, el papa Pasqual II va organitzar una croada contra Mallorca, en mans musulmanes i centre neuràlgic de la pirateria sarraïna en el Mediterrani. Toscans, corsos, sards i llombards composaven l’expedició papal, la qual va sortir de Pisa i va desembarcar a Blanes, on els líders de la croada van posar-se en contacte amb Ramon Berenguer perquè aquest dirigís l’expedició. Aquest, convençut del seu paper en la història, no va dubtar en liderar l’operació i amb l’ajuda dels comtats del Llenguadoc i la Provença va formar una esquadra de cinc-centes naus.
Un any després, l’esquadra cristiana llançava el seu atac contra les Illes. El primer objectiu va ser Eivissa, la qual va caure després d’un setge de trenta dies i els expedicionaris van saquejar-la a fons, a la vegada que enderrocaven les muralles i alliberaven captius cristians. El següent objectiu seria força més difícil d’assolir: Mallorca. I Palma va resistir el setge cristià fins el 1115, quan la Suda va caure. Un enorme botí va ser arrabassat als musulmans i van ser alliberats els captius cristians. Ara bé, l’objectiu de l’expedició era de càstig, saqueig i botí, no de conquesta. L’operació balear entrava dins del model de guerra de frontera peninsular, era una campanya feudal en el mar.
Tot seguit, el 1116, el comte va projectar una nova gran expedició contra els sarraïns i va embarcar-se cap a Provença i Itàlia per recaptar ajuda. El destí final del viatge era Roma, però no va arribar-hi a causa dels conflictes que enfrontaven el Pasqual II amb l’emperador Enric V. Si bé el projecte de croada contra els musulmans mai va portar-se a terme, els ambaixadors del comte de Barcelona van obtenir la confirmació de l’elecció d’Oleguer com a bisbe de Barcelona i l’ordre papal a aquest perquè acceptés el nomenament. Dos anys després, el 1118, Oleguer seria nomenat arquebisbe de Tarragona, amb la dominació de la ciutat i el territori adjunt. Era la confirmació de la independència eclesiàstica dels comtats catalans.
A inicis de 1117, Ramon Berenguer va incorporar als seus dominis el comtat de Cerdanya i els seus annexos per l’extinció de la seva dinastia comtal. Bernat Guillem de Cerdanya moria sense descendència i amb la seva desaparició la Cerdanya de Guifré el Pelós tornava al casal de Barcelona: Cerdanya, el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà engrandien els dominis de Ramon Berenguer. I el 1128 a aquests dominis encara s’hi afegiria Peralada, arrabassada a Empúries .
El 1128, el comte va casar la seva filla Berenguela de Barcelona amb Alfons VII de Lleó. Era la culminació de la política matrimonial engegada pel Gran ja que era una jugada que responia a una política de contenció de la puixança d’Alfons I d’Aragó. Ara, si el Bataller aragonès feia perillar la frontera de ponent, Barcelona comptava amb un aliat a l’altra banda del seu regne. L’Estat dinàstic havia teixit la seva teranyina al llarg de la Península.
Fill del seu temps, Ramon Berenguer III va seguir amb interès el naixement dels ordres militars i el seu arrelament a Occident. La seva fascinació per la lluita contra l’infidel protagonitzada pels monjos-guerres va portar-lo, el 1130, a fer-se membre de l’Odre del Temple, potser d’una manera més simbòlica que real.
El 1131, malalt des de feia temps, va demanar ser conduït a l’hospital dels pobres de Barcelona on va morir, el 19 de juliol, als quaranta-vuit anys. Amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona, el qual va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge, i va incrementar sensiblement els seus dominis directes. I encara més important, la llavor de l’Estat dinàstic s’havia introduït en la política comtal, i aviat donaria els seus fruits.
Tal faràs, tal trobaràs 